Aquesta seria la frase que millor definiria un estat depressiu. Una depressió pot tenir molts símptomes diversos: tristesa, ganes de plorar, insomni, falta de gana, poques ganes de treballar o de fer qualsevol altra activitat, ansietat... però cap d’aquests símptomes defineix tant bé l’estat depressiu com aquesta frase, que ens diuen les persones que pateixen aquesta malaltia. “No m’importa res” i a vegades afegeixen, per assenyalar bé l’abast d’aquest sentiment “Ni els meus fills”, “Ni la meva família”.
La depressió pot tenir una causa exterior, com ara una pèrdua, un disgust molt gros, una acumulació de frustracions d’ordres diversos . En aquest cas, les persones entenen bé el que els passa i malgrat la seva dificultat en remuntar la situació, en general, s’adonen prou ràpid del que han de fer: d’allò que les ajuda i d’allò que millor que no ho facin més perquè les ensorra en comptes de millorar-les.
La depressió pot tenir també causes interiors, més o menys fisiològiques, més o menys psicològiques conscients o inconscients. En aquests casos les persones senten una gran culpabilitat i a totes les seves explicacions, hi afegeixen: “i no tinc motius per estar així, tothom m’ho diu” “em sento molt culpable de no saber estar bé” “la meva família no s’ho mereixen” “però és que tampoc no m’ajuden gaire”. A vegades va bé de fer comparacions amb altres malalties, perquè la persona pugui acceptar la seva situació i començar a treballar en ella, des del seu lloc. Si t’agafa una grip i et poses a 39 de febre i has d’estar al llit i reposar i no pots fer res, et sents culpable? O simplement et cuides per posar-te bé el més aviat possible?
Les persones de l’entorn, sovint, amb la millor de les intencions intenten animar a les persones deprimides. “Distreu-te” “Anima’t” “No t’ho prenguis així” “T’has d’esforçar en estar bé” I això, que respon a una lògica normal, a una lògica de salut, no ajuda gens als que estan malalts. Se senten sols i incompresos i inconscientment busquen de fer-se entendre i per això si cal exageren més la seva manera d’expressar el seu malestar i la seva tristesa.
Quan això ja s’allarga molt l’entorn pot acabar la paciència i mostrar-se directament distant o hostil: “No ho entenc” “No tens cap motiu” “Això ja està durant massa”.
Cal rebre aquestes persones amb acolliment, però al mateix temps oblidar-nos de les “bones paraules” i de les “bones intencions” i posar-los a treballar, donant-los-hi la confiança que tot el que necessiten per sortir-ne és allà amb ells, ho duen dins i que nosaltres els ajudarem a trobar-ho i estirarem el fil. Ajudant-los programant feines concretes, exercicis concrets que les ajuden mica en mica a sortir del pou.
La depressió i l’ansietat acostumen a anar de la mà i a vegades no se sap ben bé què ha estat primer, l’una o l’altra. Malgrat això, sovint tenen la mateixa causa i es van millorant conjuntament les dues a la vegada.
Si cal i és necessari es combina el tractament psicològic amb la medicació, però cal saber que no sempre és imprescindible.
Carme Rosanas
Psicòloga del centre Nona
